Orgull i perjudici

Molts culers han trobat en el Girona una prestació existencial substitutòria. Hi ha vasos comunicants entre la dolorosa decadència del Barça, interpretada amb excuses de ploricó, i l’explosiva eficàcia del Girona. En altres temps aquesta dualitat s’interpretaria com una frivolitat i un canvi de jaqueta. Però els temps han canviat i avui les identitats líquides permeten compaginar amors aparentment incompatibles per integrar-los amb ànima contorsionista. Dit d’una altra manera: avui Antonio Machín podria cantar perfectament que “ se pueden querer dos mujeres a la vez / y no estar loco”.

La fragilitat mental del Barça a Girona contrasta amb el joc de la primera part, resolutiu i convincent. La debilitat arriba després, amb un altre episodi de vertigen abrupte. És la mateixa debilitat que ha castigat l’equip en els últims... quatre, cinc anys? El diagnòstic de Xavi: una mitja part excel·lent i un desastre que connecta amb desastres anteriors igualment incomprensibles. La fórmula dels errors individuals s’està esgotant. S’ha creat un automatisme de la perplexitat i la derrota que desmobilitza l’afició, atrapada entre l’abandonament massiu dels que esperen que torni el Camp Nou i un nou Camp Nou que imposarà protocols molt més selectius i elitistes que els que han definit el club.

El Girona construeix el seu relat al voltant de la idea d’un orgull familiar i comunitari

El Girona, en canvi, continua construint el seu relat al voltant de la idea d’un orgull familiar i comunitari. És un concepte propens a excessos populistes. Però veient i escoltant Portu, és fàcil preguntar-se, sobretot si ets culer, quant temps fa que el Barça va malbaratar la noció d’orgull. Els anys de l’opulència van imposar una autoestima de nou ric, que convertia l’orgull en un anacronisme d’afartapobres. Aquest error s’arrossega i, per desesperació o petulància, el club no troba la manera de recuperar una humilitat funcional i unes expectatives que no impliquin ni escarafalls bipolars ni brots d’optimisme antinatural (cada declaració del vicepresident Yuste sembla voler insultar la intel·ligència dels que s’estimen més assumir la realitat que combregar amb una mentida abusivament repetida).

La treballada convicció del Girona contrasta amb la sensació que el Barça navega en una identitat esclavitzada per les urgències i la improvisació. Només cal comparar la loquacitat dels dirigents culers i la discreció dels dirigents gironistes per avaluar la situació. El famós pànic escènic, que el madridisme ha perfeccionat com a arma d’intimidació massiva, necessita una rèplica que intuïm –l’aposta pel planter, un llenguatge propi– però que, per ara, està segrestada pel recurs de la fatalitat i dels actes de fe, cada vegada més flàccids. És veritat que, per sentir-se orgullós d’algú, has de ser correspost. Al Barça, en canvi, l’entrenador constata cada dos per tres els errors individuals, una part important del públic renuncia a anar a l’estadi i la llotja està en mans d’un amiguisme entusiasta i narcisista. Un amiguisme que es manté gràcies a la incompareixença d’altres barcelonistes atrofiats per massa anys de conspiració de reservat de restaurant i que ara es vanten de ser grans seguidors del Girona.