Els paral·lelismes són inevitables: César Luis Menotti va liderar la banqueta del Barça (1983-1984), igual que més tard la lideraria Johan Cruyff. Menotti era tan prim com Cruyff. Menotti fumava tant com Cruyff.
Tot i que, a diferència del Flaco neerlandès, el Flaco argentí no va deixar mai el tabac; mai, fins aquests últims temps, quan entrava i sortia dels hospitals, afligit per una intensa anèmia.
Hi ha més diferències. El Flaco Cruyff va ser llegenda al Camp Nou; el Flaco Menotti, no tant. No tant, almenys, com havia estat divinitzat a la seva Argentina, en aquella Argentina que sobrevolava el Monumental de Buenos Aires, un estadi embolicat en paper higiènic, agredolç triomf a la Copa del Món del 1978, amb Kempes obrint els braços, Menotti flotant a la banqueta i els presos polítics agonitzant unes illes més enllà, perdent les ungles, les dents, la vida.
Al Menotti futbolista se’l va aplaudir tant com se’l va menysprear. Es va elogiar el seu estilisme, el seu joc exquisit, igual que se’l va assenyalar amb el dit. Era tan flac que no baixava al fang. Era més màgic que rocós. Era bohemi.
Ho va ser com a futbolista, ho seria com a entrenador. La seva entronització com a seleccionador del 1978 el va elevar a l’esfera internacional. Gràcies a Maradona, sort de fill adoptiu, Menotti va saltar al futbol espanyol. Aquell Barça es va argentinitzar, tot i que el projecte va ser dur de pair: barra lliure a la creativitat, tant dins com fora del camp. Un any va durar. Va practicar més intents a Europa, però cap no va arrelar. Va ser més profeta a la seva terra. Sens dubte, molt més que Cruyff.
