La crisi del Barça va arribar a Montilivi a una nova dimensió. Es va autodestruir en un partit ple de claus, missatges i proclamacions. A Cibeles, el madridisme va celebrar el títol quatre jornades abans d’acabar el campionat, tot i que tenia el peix venut des de fa molt de temps. S’ha passejat en una Lliga en què només va sentir l’oposició del Girona a la primera volta. El Girona, que fa dos anys va ascendir amb fòrceps a la Primera Divisió, disputarà la pròxima edició de la Lliga de Campions, proesa que en termes futbolístics és el més semblant a posar el peu de l’home a Mart. Portu, la quinta essència del jugador que ha recorregut tota classe d’estacions en el seu trajecte professional, va castigar el Barça en tot just deu minuts, el temps que va necessitar per aparèixer al camp, marcar dos gols, assistir-ne un altre i culminar l’èpica remuntada del Girona. Té sentit que fos Portu, bandera sentimental d’un club que fa les coses bé i quan toca, l’heroi d’una data inoblidable. Igual de simbòlic és que passés contra el Barça, que s’entossudeix a fer-ho tot a deshora.
Totes les derrotes fan mal, però algunes tenen més conseqüències que d’altres. Al Barça ho han vist d’una altra manera. En tres setmanes estrepitoses, amb l’equip eliminat pel PSG en els quarts de final de la Copa d’Europa, derrotat pel Madrid al Bernabéu i fulminat un altre cop pel Girona –quatre gols a la primera volta, quatre més a la segona–, el Barça torna a una posició de màxima inestabilitat, tant en el pla futbolístic com en l’institucional, producte d’un desordre generalitzat que ja no complica el futur immediat de Xavi, sinó el del president Laporta.
El Barça torna a una posició de màxima inestabilitat que complica el futur de Laporta
Laporta va renovar la seva confiança en Xavi fa dues setmanes, després de les derrotes amb el Reial Madrid i el PSG. Lluny de saludar-se com un acte de fermesa i bon govern, es va interpretar com una decisió més que qüestionable de moment, la forma i els precedents. Al cap i a la fi, es ratificava l’entrenador que havia dimitit tres mesos abans, sense que ningú l’hi demanés i sense que res hagués canviat. Una patida victòria contra el Nàpols a Montjuïc i un partit convincent a París es van prendre com una garantia de salut recuperada.
Des de fa anys el Barça es mou per ocurrències. En el capítol econòmic hi apareixen palanques que desapareixen sense deixar rastre i es tracen castells en l’aire –el cas Libero– al voltant d’un fantasmagòric Wall Street o d’una Superlliga europea que avui dia només existeix en la imaginació de Florentino Pérez. En l’àmbit futbolístic, el Barça no és cap altre que el del seu partit a Montilivi: un equip inestable dirigit per un entrenador inconsistent, propici a l’autocombustió i gens amic de l’autocrítica.
Joan Laporta i el vicepresidentRafael Yustea Montilivi
Després de les derrotes amb el Reial Madrid i el PSG, calia esperar el debat respecte a Xavi. Però en comptes que tingués lloc i esperar si el que venia era tempesta o xàfec dels bons, Laporta va decidir situar el seu futur al costat del tècnic.
L’ onada ha superat Xavi i amenaça el president, home més que experimentat per saber el que arrosseguen les decisions precipitades i les derrotes com les de Montilivi, on el partit com a tal –un Barça solvent en el primer temps, regalador després i finalment penós– compta menys que el desolador paisatge que deixa. A Girona, contra un equip que representa un club caracteritzat per la temprança i l’ordre, el Barça va aprofundir en una crisi que no té final i el fa tornar per enèsima vegada a la intempèrie més crua.