Per la porta gran. Envestint-la. Fent vuit gols al Barça: quatre a Montjuïc i quatre a Montilivi. Superant tots els seus somnis per instal·lar-se a la Champions per primera vegada a la seva història. Posant-se al mapa del futbol mundial amb grandesa. Tot el planeta futbol ja sap qui és el Girona. Aquest equip que no es rendeix mai, que lluita, que remunta una vegada i una altra, que ataca i que juga de pel·lícula. Amb una fe indestructible, amb una màgia encomiable i amb una capacitat impressionant per guanyar i per guanyar d’una manera entretinguda.
Els partits del Girona són com la vida. Fan moltes voltes, són un estira-i-arronsa, una nòria d’emocions. Però a diferència de la vida, en què es barreja el dolç amb l’amarg, tot ha estat un conte de fades per al conjunt de Míchel des de l’agost. Primer es podia pensar que era un miratge. Després, que es tractava del típic equip revelació que s’ensorraria. Però setmana rere setmana anaven superant les expectatives fins que van viure jornades com a líders. Fins al punt que es va arribar a pensar que podria lluitar pel campionat. És cert que fora de casa ha abaixat el to, però també és cert que amb un altre líder menys inabordable que el Madrid hagués pogut arribar fins al final amb opcions de títol.
Perdre-les no va descompondre el Girona, que va celebrar la classificació per a la Champions amb magnificència. Amb els futbolistes vestint una samarreta commemorativa, amb Montilivi saltant i ballant, en actitud de festa, i amb la música de la Lliga de Campions sonant a tot drap.
Abans del partit, Míchel va declarar: “Si guanyem, la nostra afició estarà contenta perquè hi ha molts nois que podran anar a casa a dir als seus pares i avis que són del Barça i dir-los que són del segon equip de Catalunya”.
Portu, l’heroi contra el Barça, va ser repescat l’últim dia de mercat i es va treure l’espina del passat
De moment és així perquè el Girona està per davant del Barcelona a la classificació i si acaba el campionat com ara també jugarà la Supercopa a l’ Aràbia Saudita en detriment dels barcelonistes.
Tot sembla possible per a aquest Girona que fa dos anys estava lluitant per pujar a Primera i que ara s’ha instal·lat en la noblesa del futbol europeu. Quin mèrit incommensurable d’aquest domador de somnis que és Míchel, que es va adaptar com un guant a la cultura de Girona, que es va abraçar amb afecte al català i que de seguida es va ficar tota la ciutat a la butxaca. Un Míchel emocionat que quinze segons abans del final del partit va anar a la grada a fer-se petons amb la seva família. “Míchel català”, li va cantar l’afició diverses vegades.
Tenia motius enormes per a la felicitat, entre els quals el fet d’haver apostat per la tornada de Portu a Girona l’últim dia de mercat. El club tenia també l’opció d’aconseguir Keita Baldé, però el tècnic va preferir Portu, futbolista que ja havia estat en una etapa anterior al club, ballant entre Segona i Primera, però sempre amb modèstia. El valent Portu va certificar com un cicló la reacció contra el Barcelona. Un exemple immillorable de la transformació del Girona.
L’equip de Míchel acabava d’escriure una epopeia d’època. Perquè com ell repeteix, no es tracta només del què sinó del com, que la gent recordi que aquesta Lliga, més enllà del títol del Madrid (un fet que s’ha repetit fins a la sacietat a la història), és la Lliga del Girona. En la seva quarta temporada a l’elit del futbol espanyol, l’equip de Montilivi ha fet el gran salt endavant.
Al final del partit, la grada de Montilivi va vibrar mentre sonava l’himne de la Champions
Amb 23 victòries i 73 gols en 34 partits (més de dos gols per matx), el Girona de l’artiller Dóvbik, de jugadors que semblava que no valien per altres verals com ara David López, Miguel Gutiérrez o Eric Garcia i del fenomenal Savinho, ha aconseguit l’impensable. I de quina manera.
